Mataró inverteix 20 milions d’euros per ampliar el seu parc tecnològic un 25%. La pregunta clau és si aquest salt d’escala connectarà millor amb el teixit productiu local o si el campus seguirà funcionant com una bombolla.
L’alcalde David Bote va presentar dimecres els detalls de l’ampliació del TecnoCampus, acompanyat del director general Josep Lluís Checa i la consellera d’Economia Alícia Romero. El projecte suma 20 milions d’euros i incrementarà en un 25% les infraestructures del parc universitari, que entrarà en funcionament el 2029.
La inversió arriba després que l’ajuntament hagi liquidat el préstec hipotecari de 24 milions formalitzat en el seu moment. Ara, 18 milions provenen d’un crèdit signat fa dos dies amb una entitat bancària i dos milions més els aporta la Generalitat, una novetat que Romero va subratllar com a aposta del Govern per projectes fora de Barcelona.
Un salt quantitatiu amb interrogants qualitatius
L’ampliació és notable en termes de metres quadrats i capacitat d’acollida. Però el debat de fons no és si el TecnoCampus ha de créixer, sinó com ho fa i amb quina estratègia de ciutat al darrere.
Un parc universitari i empresarial pot funcionar com a motor econòmic local o com a enclavament desconnectat. La diferència està en si les empreses que s’hi instal·len contracten talent de la ciutat, si generen cadenes de proveïdors locals i si els graduats troben sortida professional a Mataró o han de marxar.
Fins ara, el TecnoCampus ha demostrat capacitat d’atracció d’estudiants i empreses. El que no està tan clar és si aquesta atracció s’ha traduït en un impacte mesurable sobre l’ocupació qualificada a la ciutat o si el campus exporta més talent del que retén.
Comparació amb altres parcs metropolitans
A l’àrea metropolitana hi ha exemples diversos que plantegen diferents models de desenvolupament.
El cas del TecnoCampus té especificitats: és un projecte públic municipal, amb una aposta clara per la formació universitària i un model de coworking empresarial. Però la pregunta és si aquesta combinació està generant un ecosistema integrat o si funciona com una peça aïllada.
Dues estrelles, una comarca: el Maresme vibra amb Lamine i Cucurella
El risc de la bombolla
Ampliar infraestructures sense una estratègia d’arrelament pot acabar alimentant una bombolla: més estudiants que no es queden, més empreses que no contracten localment, més activitat que no es tradueix en millora de l’ocupació qualificada a la ciutat.
La inversió de 20 milions és una oportunitat per replantejar aquesta equació. Si l’ampliació ve acompanyada de polítiques actives de connexió amb el teixit productiu mataroní, d’incentius per a la contractació local i de mesures per retenir talent, el salt d’escala pot ser transformador.
Si, en canvi, es limita a afegir metres quadrats sense tocar el model, el risc és que el TecnoCampus segueixi creixent en paral·lel a la ciutat, sense interactuar prou amb ella.
Què cal mesurar
Per avaluar si l’ampliació és un canvi d’escala real o només un creixement quantitatiu, caldria disposar de dades que ara no són públiques: quants graduats del TecnoCampus treballen a Mataró, quantes empreses del campus tenen proveïdors locals, quin percentatge de contractacions es fa entre residents de la ciutat.
Sense aquests indicadors, és difícil saber si el model funciona com a motor o com a mirall. I sense aquesta informació, l’ampliació pot acabar sent una aposta a cegues.
El paper de la Generalitat
L’aportació de dos milions per part de la Generalitat és simbòlicament rellevant. És la primera vegada que el Govern destina diners dels seus pressupostos al TecnoCampus, un reconeixement que el projecte té projecció més enllà de Mataró.
Això obre la porta a una coordinació més estreta amb les polítiques de recerca i innovació de la Generalitat, però també planteja la necessitat de coherència: si el Govern aposta pel TecnoCampus, hauria de fer-ho amb una mirada territorial que eviti que el campus es converteixi en un enclavament desconnectat.
