El gran repte de Mataró: creuar la N-II a peu i sense perill
La licitació de dos quilòmetres de pacificació de la N-II obre una pregunta incòmoda: serà una costura real entre els barris i el mar, o un maquillatge d’asfalt que deixa el cotxe com a protagonista? L’èxit no es mesurarà en metres retirats, sinó en veïns que l’atravessen a peu.
Hi ha carreteres que no són només carreteres. La N-II, al seu pas per Mataró, fa temps que va deixar de ser una simple via de trànsit per esdevenir una línia que talla, separa i condiciona la vida urbana.
Històricament, ha actuat com un dic que aïlla la ciutat del seu propi front marítim. Ara, amb la licitació d’aquestes obres per part del departament de Territori, la ciutat té una oportunitat d’or per repensar què vol ser aquest corredor.
Un projecte de cirurgia urbana
La notícia és tècnica i administrativa: Territori treu a licitació l’actuació per transformar el tram entre la riera d’Argentona i el Port de Mataró. Però darrere d’un expedient sempre hi ha una decisió de model.
Pacificar aquest tram, que connecta zones clau com el TecnoCampus, l’estació i el barri de l’Havana, no és una obra d’urbanisme més; és una operació de cirurgia urbana.
La frontera que es vol dissoldre
És temptador celebrar la notícia com un avanç. I ho és. Però convé no confondre la licitació amb la transformació urbana. Una cosa és treure asfalt i una altra, molt diferent, és restituir la continuïtat cap a la platja que aquell asfalt va trencar per decisió d’infraestructura.
Si aquests dos quilòmetres queden com una actuació aïllada —un tram bonic davant del mar però sense continuïtat amb la resta de l’accés a la ciutat— el risc és que la pacificació es quedi en un simple exercici estètic.
El metre que importa no és el de l’asfalt
Hi ha una manera senzilla de mesurar si aquesta obra funcionarà: comptar quants veïns creuaran a peu o en bicicleta cap al passeig marítim quan estigui enllestida. No importen els metres de calçada restringida sobre el paper, sinó els fluxos reals de persones.
La N-II ha estat durant dècades un obstacle que calia esquivar o patir, especialment per als estudiants i treballadors que es desplacen diàriament.
Que un mataroní pugui travessar-la sense que l’acte sigui una heroïcitat és l’indicador que hauria de guiar el projecte, no el pressupost d’obra. Si el disseny final no despulla la via de la seva mentalitat d’autopista, tindrem una carretera decorada, no un espai pacificat.
La costura pendent
La imatge de la costura és útil perquè parla de teixit, no de superfície. Cosir no és tapar; és reconnectar fibres. Els barris col·lidants no necessiten un corredor més amable a la vista: necessiten deixar de viure darrere d’una barrera de velocitat i fums.
El moment és clau perquè situa la N-II al centre de l’agenda local. Però les grans oportunitats són fràgils: si no s’aprofiten amb ambició política per sostenir el canvi més enllà dels dos quilòmetres licitats, es convertirien en una nova oportunitat perduda. El debat, doncs, no és si la pacificació és necessària, sinó si serà prou valenta per tornar el mar a Mataró.
